16 de diciembre de 2012

El "Peak Oil" o per què no eixirem mai de la crisi.En Valencià

1
Publicado por

Els organismes internacionals econòmics solen posar com a requisit per a la creació de llocs de treball que l'economia cresca per damunt del 2%. El capitalisme necessita un creixement continu. Però no és possible el creixement quan els recursos energètics no ho permeten. Tots sabem que no hi ha combustibles fòssils il·limitats, i que més prompte o més tard els exhaurirem. Els combustibles fòssils són la base de l'energia al món. Tenim clar que no podem créixer de manera mantinguda indefinidament, i que algun dia arribarem al límit. No obstant això, molts no se n'adonen de fins a quin punt això ja ho tenim al damunt, i espere transmetre-vos una idea: que és necessari fer ja un canvi de model productiu i energètic o en un futur no ens podrem permetre una qualitat de vida com la d'avui en dia.

Per començar, hauria de dir que la principal font en què he basat aquesta publicació és el vídeo que està inserit al final del post: el programa Singulars del 7 de novembre de 2012, emès a la TV3, que vaig veure fa un temps i que em va paréixer prou interessant com per a compartir-lo amb tots vosaltres. A continuació explicaré per escrit les principals idees i ho intentaré complementar amb imatges i gràfics, però recomane que qui tinga temps i interés veja el vídeo. Paga la pena.

Abans de tot, cal comprendre fins a quin punt depenem de l'energia. L'energia és la capacitat de fer treball. La capacitat productiva ha augmentat bestialment els últims anys i des de la revolució industrial perquè hem tingut a la nostra disposició quantitats cada vegada més grans d'energia. Sense tota aquesta energia ens seria impossible tindre la producció que tenim ara.

Els combustibles fòssils són el principal suport de la generació energètica mundial i de qualsevol país del món. Entre ells el que més pes té és el petroli. Les dades indiquen que el petroli actualment està convertint-se en un bé escàs. A pesar que encara queda a la Terra petroli suficient com per a mantindre l'actual consum durant molt de temps, el ritme d'extracció d'aquest petroli és limitat. És a dir, que podem arribar a un punt en què no n'hi haja prou per a tothom molt abans del que la majoria pensa, perquè no se'n pot extraure a un ritme suficientment ràpid per abastir totes les necessitats.

Les dades indiquen que l'any 2005 es va arribar a l'així anomenat Peak-Oil, o la producció màxima de barrils de petroli a l'any. Fins el 2005 cada any s'extreien més barrils que l'anterior. Ara ja no és així. Des del 2007-2008 el consum de petroli a Espanya ha caigut un 18%. Es pot considerar com una cosa normal, ja que la crisi fa que el consum es reduïsca. Això no explicaria per què està passant el mateix a totes les economies desenvolupades, tant si pateixen la crisi financera com si no la pateixen.



Com que l'energia és un bé necessari per a l'activitat productiva, hi ha un preu màxim d'aquesta energia a partir de la qual el sistema comença a sofrir les conseqüències. Els estudis indiquen que aquest "màxim" se situa en el cas del petroli, que és el més gastat de tots, en els 90 dòlars per barril. Quan el preu del barril està per damunt dels 90 dòlars, l'economia comença a patir. Quan se supera, fins ara el que ha passat i les prediccions indiquen que continuarà passant, és una contracció de l'economia continuada fins que el preu torna a estar per baix d'aquesta fita. Ara mateix portem uns dos anys a uns 100 - 110 de manera sostinguda.

Però a més a tot açò s'ha d'afegir un altre factor: els països en vies de desenvolupament, com l'Índia, la Xina o el Brasil, que pel fet de no estar tan desenvolupats i tindre un fort creixement econòmic sostingut, tenen economies capaces de suportar preus significativament més elevats de l'energia. Per això, a pesar que la demanda a països com Espanya ha baixat, el preu no ha disminuït també: perquè als països en desenvolupament la demanda ha augmentat. El seu consum de petroli, durant aquests deu-onze anys no ha parat d'augmentar. I augmenta en la mateixa mesura en la que el consum als països desenvolupats baixa, perquè la producció de petroli ja no pot créixer més.

La imatge següent mostra dades de com ha evolucionat la producció de cru en funció del preu del petroli. A l'eix horitzontal es mostra la producció del petroli, i a l'eix vertical el seu preu. S'hi aprecien dos fases clares: la primera fins al 2005, en la qual la producció és elàstica i es pot abastir tota la demanda. A partir de l'any 2005 la producció ja no és elàstica i per molt que augmente el preu del barril ja no s'augmenta la producció, que es manté constant al voltant dels 74-75 milions de barrils diaris. Quan a una matèria primera li passa això, és escassa per definició.



L'Agència Internacional de l'Energia ja va reconéixer l'any 2010 que la producció de petroli cru ja no tornarà a pujar mai més, que va arribar al seu màxim l'any 2006 però afirma que es mantindrà constant. Presenta la següent previsió, en la qual es pot apreciar que els pous actualment en actiu, els de color blau fosc, decauran molt ràpid. La següent franja indica els petrolis que ara són massa cars com per explotar-se, i la següent les possibles noves troballes. En un article al periòdic The Guardian l'any 2009 es denuncia que les previsions de futur d'aquesta agència s'unflen per pressions dels Estats Units.



Pel que fa a les altres fonts d'energia no renovables, s'estima que la producció d'energia provinent del carbó arribarà al seu màxim en algun moment dels propers deu anys, la del gas ho farà dins dels propers vint anys i fins i tot l'urani presenta un fenomen de màxim de producció. Petroli, carbó, gas i urani representen el 92% de l'energia produïda a nivell global. I en un termini de relativament pocs anys serem incapaços de mantindre la producció d'aquests recursos, ni parlar-ne ja d'augmentar-la. Altres recursos, com l'or, ja han arribat al seu màxim de producció i s'han convertit en escassos; o el coure, que s'espera que arribarà el seu màxim dins dels propers cinc anys i sofrirà una pujada bestial del seu preu si continua creixent la demanda com fins ara, però no són la base de l'energia i per tant no són tan vitals en absolut.

El preu del combustible incideix directament sobre el preu de l'energia, i el preu de l'energia afecta al seu torn a tots els productes que en necessiten: tots els metalls, que necessiten maquinària pesada per extreure's; els productes agrícoles, etc. I tota la producció que utilitza aquests materials també es veu afectada. Es tracta d'una reacció en cadena que afecta tota l'economia. És impossible mantindre un sistema productiu contemporani amb escassetat d'energia.

L'única alternativa són les energies renovables. El problema és que les tecnologies renovables no aporten ni tan sols la meitat de l'energia elèctrica, que és al seu torn només el 21% de l'energia consumida per la nostra societat. Per tant hem de canviar radicalment el nostre sistema econòmic i de consum. El nostre model de creixement exponencial està abocat al desastre, i aquest desastre no serà en 100 o 150 anys, sinó que el tenim just davant de nosaltres.


Clares mostres de patrons de creixement exponencials en la humanitat des de la revolució industrial

Amb el creixement que demanen els economistes per a exir de la crisi, cada 25-30 anys s'hauria de duplicar el PIB d'un país, per tant en un poc més d'un segle s'hauria de multiplicar per 16. Això és impossible i no té cap sentit demanar-ho en un territori limitat. A la natura hi ha exemples de poblacions que han seguit un model exponencial com aquest, perquè han tingut disponibles grans quantitats de recursos. És el cas de les plagues de llagostes o la marabunta. El que sol passar al final és que es queden sense menjar i es moren.

Hem de comprendre que si continuem com fins ara, això pot passar: un col·lapse total de la societat per ser incapaços d'adaptar-nos a una situació de recursos minvants. No és del tot descartable, i per tant hem de canviar el model productiu i econòmic, i ho hem de fer ja. Perquè a Espanya és molt fàcil que no torne mai a créixer el PIB. El creixement als països desenvolupats s'està convertint en una cosa virtualment impossible, per sempre més. Això també té algunes conseqüències incòmodes, com la de que sense creixement els deutes que tenim no els podrem tornar mai. Cal reflexionar-hi. Encara estem a temps de canviar el sistema. Però se'ns acaba el temps.



Recomane que vegeu el vídeo que està ací inserit i que visiteu alguna d'aquestes pàgines web per si vos interessa i en voleu saber més:

En català:

En castellà:
incloent http://crashoil.blogspot.com.es/2012/11/una-entrevista-muy-singular.html que és una explicació per escrit d'aquesta entrevista que he inclòs al final de l'entrada.
(fins i tot té un article sobre la independència de Catalunya que pot resultar-vos interessant: http://crashoil.blogspot.com.es/2012/09/independencia.html)


En anglés:




Video deYoutube con subtítulos en castellano:


Article realitzat per Pau Baquero - Secció En Valencià.
_____________________________________________________
Traducción al Castellano.

1 comentario:

  1. Molt bona síntesi. Només un pero, dius "que és necessari fer ja un canvi de model productiu i energètic o en un futur no ens podrem permetre una qualitat de vida com la d'avui en dia."

    Una qualitat de vida com la d'avui en día no ens la podrem permetre de cap manera en un futur perque la nostra qualitat de vida es impossible només amb renovables. I el canvi será una realitat si o si, el que está en joc es com es fará el canvi, si ordenadament i amb justicia social o amb grans exclusions i cremant acceleradament els pocs recursos que hem deixat.
    Salutacions




    ResponderEliminar

Lecturas Populares

Suscripción al blog.

Seguidores en Blogger